PLOUEN CATXIMBES

Avui tot llegint l’Avui (perdoneu-me la redundància) m’he transportat uns quatre anys enrere. En un casal, ara ja enderrocat, que hi havia al carrer Na Bastardes. Una d’aquelles nits on totes les rates manresanes surten dels seus caus i es posen d’acord (per casualitat) per presenciar un dels nous fenòmens de la ciutat, els Plouen Catximbes.

“Encara recordo un mític concert dels Umpah-pah a L’Espai en què el seu líder Adrià Puntí va acabar ballant i demanant catximbes en cercavila per tots els racons de la sala, mentre el públic el seguia al darrere. Va ser emocionant. Ha passat mes d’una dècada des de llavors i encara em costa trobar algú que hagi seguit la línia magistral que va encaminar aquell original monstre de la música catalana (i per mi mundial), Adrià Puntí. On són els seus deixebles?

.

Aquest record m’ha vingut al cap quan he sentit un àlbum que m’ha trasbalsat: Telescopi, el nou treball dels manresans Plouen Ca­tximbes. No és qüestió sols d’una paraula que evoca fum: hi ha moltes més paraules que em duen a pensar que aquest disc és una herència preciosa d’aquell Puntí en estat genial. La primera i la més important és el tractament de la veu i la fonètica catalana aplicada al rock and roll que fa Albert Palomar, el cantant. No hi ha cap mot inclòs amb calçador. Les lletres tenen un significat directe, però el que importa més és el que evoquen per la seva particular interpretació. Feia temps que no disfrutava amb una dicció com la se­va, perfectament introduïda dins la música com un instrument més.

.

No està per sobre ni per sota dels altres instruments, però tot i l’aparent discreció és una veu que penetra amb una forca emocional molt brillant. Telescopi ha entrat en el rànquing dels millors discos del rock català del segle XXI, emparentat amb la generació indie dels Planetas, Abús i l’escola Radiohead. Ai­xò sí, amb el permís de Puntí, l’home que va obrir un camí cap a la creació d’un llenguatge català que encaixa amb una impecable naturalitat en el rit­me i la melodia del rock anglosaxó.” Paraula de Pep Blay