URINARIS PÚBLICS

Avui un post per als seguidors amb gustos més escatològics, urinaris públics manresans. No se vosaltres però a mi el primer que em ve al cap al sentir la paraula urinari públic és l’adjectiu: Lúgubre, una cosa molt passada i decadent. El que està clar és que el fenomen dels urinaris públics ha passat a l’historia. Em sembla que ni tant sols queden vestigis d’aquella versió moderna que va sortir als anys noranta en forma de cabina. On posaves cinc duros i s’obria una porta automàtica i entraves en una mena d’ovini-lavabo d’avió, per fer les teves necessitats.

Mentalment he fet un llistat dels urinaris públics que ha tingut la nostra ciutat. Un a la plaça Espanya i l’altre a la Plaça Sant Domènec (altrament dita San Dumingu o la plaça dels coloms).

.

Recordo especialment amb por el de la Plaça Espanya unes escales inhòspites (una per les dones i l’altra pels homes) que baixaven als budells de la mateixa plaça. Alicatat blanc i una olor forta d’orins i lleixiu a parts igual. No se si ho recordareu? Actualment els dos accessos estan tapiats i coronats per una estació meteorològica.

El de la Plaça Sant Domènec era menys tenebrós. Atracat al conservatori a prop on antigament hi havia la parada de taxis. Al renovar la plaça em sona com si hi posessin un d’aquells dels que parlava abans en forma de cabina de pagament. Actualment tot i que han estat renovats tenen un us més aviat esportiu ja que tenen la mida i la posició idònia per fer-los servir com a porteria.

Aquets locals sempre s’han relacionat amb captaires, sense sostre, yonkis, putes, camells o “chaperos” que els utilitzaven per fer les seves necessitats i no precisament fisiològiques. Suposo que per això han anat desapareixent amb les anys. Tot i que en aquests urinaris sempre hi havia una persona encarregada de mantenir l’ordre i la neteja. Recordareu que normalment posaven una capseta de cartró (tipus de puros) en la qual se suposava que havies de deixar la voluntat.

No se per que no instal•len al carrer, de manera permanent, aquells urinaris de plàstic que munten en els festivals de música, festes majors i fires en general. Seria molt pràctic, sobretot per les dones ja que em de reconèixer que en aquest tema ho tenen més complicat. No em negareu que això de pixar dret no és un bon invent?

Clar, que llavors perdríem aquella estampa del pare aixecant la seva filla mentre ella miccia entre dos cotxes o en algun arbre indefens. O el nen fent punteria amb la pistoleta i escrivint el seu nom en una paret amb els seus orins.

El més recomanable, si us voleu estalviar-vos la consumició obligatòria a canvi d’utilitzar el servei del bar de torn és que sortiu de casa amb la feina feta!