16.6.08

CLAUDI MONTANYÀ

Fa dies vaig llegir el llibre Los 70 a destajo on Pepe Ribas, l’autor explica la historia de la transició del nostre país, vista pels els seus ulls i en part reflectida en la revista Ajoblanco que ell dirigia. En el dens llibre (prop de 600 pàgines) vaig trobar un paràgraf que parlava de Manresa i un personatge de la nostra ciutat que curiosament se m’ha aparegut avui mateix en un altre llibre. Però anem a pams:

Manresa, donde había nacido Claudi, existía un edificio de los jesuitas, lúgubre y enorme, levantado sobre una cueva santa. Cuenta la leyenda que San Ignacio de Loyola tuvo en ellas unas revelaciones. A este lugar llegaron algunos hippies californianos a tomar LSD. Los pelos largos, las mochilas y los tejanos raídos alternaron las calles de Manresa desde mediados de los setenta. Los californianos intercambiaron con unos pocos nativos experiencias contraculturales y grabaciones de Pink Floyd o King Crimson por bocatas. La existencia de Fusioon, uno de los grupos más fascinantes de la progresía entre 1972 y 1975, no se explicaría si este intercambio de imaginarios. El batería Santi Arisa, el teclista Manel Camp, Joan Descarga, el primer hippy local y hasta Claudi, cuyos padres tenían un horno de pan en la plaza del Ayuntamiento, aspiraron las vitaminas de aquellos contactos psicodélicos” (pàg. 235-236)

Guauuuu! Us ho podeu imaginar uns estranys, forans de cabells llargs, robes vistoses aterrant a la ciutat de Manresa a mitjans dels setanta, instal·lats en un hotel de luxe com la Santa Cova.

En Claudi del que parla al llibre és en Claudi Montanyà un manresà fascinat pel món underground i la contracultura que més tard va col·laborar a l’Ajoblanco amb gent com Pepe Ribas, Quim Monzó, Maria Ragué, Luis Racionero, Toni Miro, Maria Dols, Pau Malvido (un dels deu germans de Pasqual Maragall, que no va passar dels anys 70) i un llarg etcètera de noms.

Claudi Montanyà va fundar l’any 1974 conjuntament amb Angel Casas (Show) la revista musical Vibraciones, cubrint infinitat d’esdeveniments. Més tard va crear la revista de sàtira política i pensament marxista El Viejo Topo que després es va convertir amb Destino.

Com ha us he dit avui el nom d’en Claudi se m’ha aparegut de nou. Aquest cop ha set en el llibre Animals de Rock&Roll d’Angels Bronsoms. Una visió musical i social de l’Espanya dels 70 a través de personatges que la van viure d’aprop: Gay Mercader, Berta Yebra, Diego Manrique, el pintor Javier Mariscal, la fotògrafa Ouka Lele, el fundador de Zeleste Victor Jou entre d’altres. Doncs bé, en l’entrevista que li fa a l’Angel Casas en una de les qüestions li demanen quin record dels anys 70 recuperaria. La seva resposta us la transcric literalment aquí sota:

Crec que algú que em va marcar va ser Claudi Montanyà, aquest noi que es va suïcidar. Era un dels col.laboradors del Vibraciones. Va ser un dels pesos pesants que va fundar el Viejo Topo, del qual jo només vaig ser l’editor.
[...]

Una de les persones que més recordo era en Claudi, la seva mirada algú que parlava molt poc, molt lúcid, amb pinta de hippy tipus Jesucristo Superstar. La seva mirada blava i neta et travessava, i sempre semblava que preguntava per què sense dir-ho, com si volgués interrogar-te per la teva conducta professional als consells de redacció.

Era un home que llegia Baudelaire, estava obsessionat amb aquest autor, i de fet es va suïcidar i va deixar un llibre obert per una pàgina amb un fulard com a senyal i amb un poema. Va llogar una habitació per a dues nits a l’Hotel Manila, ara és el Ramada a les Rambles, i es va posar a la banyera amb Luminar, una droga que presa en dosis altes produeix la mort, i va deixar un poema que ara no recordo"

Claudi Montanyà és un personatge que malauradament no passarà a la història de la nostra ciutat. Tot i ser un dels propulsors i difusors de la cultura, en temps difícils. No he trobat pràcticament informació a Internet ni disposo de cap fotografia. És per això que m’agradaria parlar amb algú de la ciutat que l’hagués conegut d’aprop. Crec que s’ha de reivindicar la figura d’aquest lliurepensador manresà.

4 comentaris:

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Quina gran història... hippys, LSD, la Cova, Manresa?... buff... quantes emocions!

Hem perdut el "tirón" ara en comptes de hippys a la cova, tenim cotxes aparcats per a tot arreu...

anna ha dit...

si, estaría genial si poguessim trobar més informació sobre en Claudi Montanyà, un gran desconegut per a la majoria dels manresans

vinyl revisited ha dit...

Salutacions des de Castelló de la Plana.
Claudi va publicar regularment a la mítica revista Star durant els últims anys dels 70.
Tinc un bon grapat però la qualitat d'impressió fa prou complicat l'escanejat (al menys per mi), de totes maneres si voleu, ja sabeu, xiuleu!!
Salut.

ferran ha dit...

Vinyl ens interessen els artícles que apareixen als números 4, 7, 10.11, 14 i 17 d'STARS. Podries escanejar-los?