COMPORTAMENT MANRESÀ
Per votació popular el manres torna amb un d’aquells posts que agraden a la majoria dels seus lectors. Parlarem del comportament humà manresà (i per extensió a tot Catalunya). Concretament sobre l’habilitat per dissimular, dissuadir o evitar a una persona coneguda ja sigui per pesada, per que hi has tingut conflictes familiars o potser per que hi has tingut problemes en vides anteriors. No em direu que no us ha passat mai? o que fins i tot que no heu practicat això que podríem anomenar: reacció automàtica de repulsa provocada per la visió d’una persona no grata. Repeteixo: reacció automàtica de repulsa provocada per la visió d’una persona no grata.
Per norma general el comportament manresà conté un molt alt tan per cent de seny i molt poc de rauxa. Som més aviat secs. Això sí, si trobem un manresà a l’altra punta del món, ens comportem com si el coneguéssim de tota la vida i el saludem cridant al mig del carrer amb una forta abraçada. No dissimuleu que segur que us hi sentiu identificats.
Però, posem-nos en situació, imagineu-vos el gran aparador que és el Passeig Pere III un dissabte a la tarda on la gent passeja i parla entre dents mentre es creuen amb d’altres persones. Fixeu-vos amb les mirades, giraments de cara i ganivets que van i venen un cop deixen a la persona en qüestió enrere. Si o no?
O potser us sentireu identificats, quan una d’aquelles nits que decidiu patrullar la ciutat tots sols buscant una mica d’evasió. Entres al bar de torn i et trobes de cara amb el pesat aquell que voldries evitar a tota costa però que malauradament, abans que puguis reaccionar ja el tens a deu centímetres de la teva cara deixant-te l’alè i explicant-te no se jo quin coi de futilesa que per a ell és supertranscendental. Aquesta colla d’especímens són difícils de treure de sobre. S’enganxen com una mala cosa i sempre troben la manera de fer-te quedar més estona amb ells.
Jo mateix fa mesos vaig patir a les meves pells una giramenta de cara digne de Holywood. Anava caminant acompanyat i de sobte de cara ens varem trobar una tercera persona caminant per la mateixa vorera en direcció oposada a la nostra. Al veure-la jo i la meva acompanyant ens varem mirar somrient i li varem clavar la mirada. Aquesta quan estava a un metre davant nostre va fer un ràpid moviment de coll, apartant el cabell de la cara i els ulls cap una altra direcció. Per uns moments pensava que s’havia desnucat, però al veure la perfecció d’execució del seu moviment vaig deduir que era una experta en l’esport no olímpic més practicats a casa nostra. El faré veure que no t’he vist. O com l’he batejat abans: reacció automàtica de repulsa provocada per la visió d’una persona no grata.
Malparits ara no feu veure que no hem veieu quan em trobeu pel carrer. A canvi jo us prometo que seguiré investigant sobre el comportament humà de l’espècie manresana. Ja sabeu la poca autocrítica, el poc sentit del ridícul o el creure’ns que som de ciutat quan més aviat som de poble i orgullosos que n’hauríem d’estar.
Entrades
4 comentaris:
De fet, la hipocresía és "internacional" vull dir que "no només" es patrimoni dels manresans. El que passa és que com que aquí ens "coneixem tots" - diví provincianisme - fa més patxoca. Tens tota la raó, és ben còmic veure algunes actituds pel carrer i no fer-te un tip de riure o (amb perdó) "vomitar". Uns perquè es creuen els "reis del mambo", o "xulos" empedreïts, altres perquè es senten ofesos o humiliats (entenguis orgull eixafat), altres perquè viuen dalt d'un pedestal, o sigui, tot plegat: foc d'encenalls i misèria humana (no de butxaca, és clar) de l'altra que encara és pitjor. Pero mira, tots junts fem ciutat, i a dissimular s'ha dit ! Com deia en començar: alegre hipocresia !
Ostres! Això de fer veure que no veus, de que en aquell moment donat has de mirar el mòbil. Tot per no mirar a la cara, per que el creuament de dues persones no es converteixi en un deagradable cortocircuit.
I si em sona això!!! Tot i que passa a tot arreu a llocs com Manresa passa més perquè el ser una ciutat petita és més fàcil que els coneguts ens trobem.
Àlex
Doncs jo he fet “tot el que tu has dit” aquest mateix mati, he fet veure que no veia una persona que m’incomoda.
Sempre em plantejo que no ho faré més, però es tracta de trobades inesperades pel carrer.
Pitjor és quan coincidim en un local, això ja és el “càguense” però, és el que hi ha!
Aquesta persona reacciona com jo, fa veure que no em veu (de fet, l’antipatia és mútua, tot s’ha de dir).
Com diu el Tatjé “... fa més patxoca”, sobre tot quan es comparteixen amistats i has de dissimular.
M’agradaria, però segur que aquesta persona no llegeix aquest comentari:
oferir-li la meva sincera amistat pel somni comú que ens uneix:
encara no ha marxat de Manresa aquest/a capullo/a?
Publica un comentari a l'entrada