ESCENA?

Arran de la mala hòstia que em va agafar després de llegir l’article sobre el (((gargall))) al Regio7, ple d’errors i desgana. Ja fa dies que una cosa em balla pel cap. L’article m’ha fet acabar de decidir. Bé, l’article i una discussió bastant tensa sobre el panorama actual a la nostra ciutat, a altes hores de la nit amb un personatge amb influències.

.
Existeix realment una escena a Manresa? O bé la nostra típica manera de ser ens ho impedeix? M’explico, el Manresà de peu és el típic que renega de la seva localitat. Es queixa una vegada i una altra de la poca oferta, però ell no fa res per canviar-ho. Ni tant sols es partícep dels pocs esdeveniments que paguen la pena. Això sí, si els fessin a Barcelona, seria capaç de desplaçar-s’hi amb cotxe, comprar l’abonament i pagar un preu orbital per una cervesa. Només pel simple fet de formar part de l’experiència, deixar-se veure i sobretot tornar a la comarca i dir que hi ha anat (allò del: I Was there!).

.

Un cop, parlant amb un dels gurus de la nit de la nostra ciutat em comentava que tot és relatiu, i que per exemple en una ciutat com Barcelona, on hi viuen tres milions de persones, omplir un concert amb tres mil localitats era relativament fàcil, mentre que el mateix concert a Manresa (amb una població d’uns setanta mil habitants) segurament tindria una entrada de menys de cent persones. Pura estadística. I no li faltava raó a l’home que domina el monopoli de la nit i que ara es diverteix tocant les maraques sota el pseudònim de Pep Marquès.
.

Se que vaig d’un lloc a l’altre, però recordo les primeres col•laboracions radiofòniques en una radio local posant la música que ens agradava, parlant tímidament davant del micròfon i fent broma amb la parròquia que allí s’ajuntava per passar la tarda. Ara, el programa, dirigit des de el primer dia pel meu amic Maurici Ribera (també The Missing Leech) ajudat per l’activista Ferran Sarrió, fa dotze anys que està en antena. Tenen una plana web amb l’actualitat musical i fins i tot un podcast on es poden escoltar les entrevistes que fan a artistes locals i internacionals des de qualsevol punt del planeta. Però ja que parlem de radio i si em permeteu fer una mica d’autobombo us parlaré de A Contrapeu. El magazine, que es feia (sí, es feia!) a la SER de Radio Manresa, probablement el programa més professional, més boig i divertit que es podia trobar a l’emissora de la ciutat. Acusant problemes econòmics els de Radio Manresa han decidit fer neteja, i el primer a saltar de la graella ha estat el programa que feia en Josep Vidal. Un gran comunicador amb esperit rock and roll, obert a propostes de tota mena, que no va dubtar en deixar-me formar part de tota aquesta moguda ara farà uns tres anys. Amb el Pep setmana a setmana dins la secció Barra Lliure tocàvem temes de Manresanisme en general i hem portat personatges de la talla de Toni Ferrer (qui per cert, el regidor de cultura Ignasi Perramon no coneixia) o Grillart. Una llàstima...
.

Desconec com varen començar escenes del tipus Elephant six d’Athens o l’asturiana Xixound Sound, però, digueu-me exagerat si us dic que estem vivint un dels millors moments de l’escena musical. I no ho dic només pel Vermell. Referència absoluta, sacsejadors de consciències i responsables de que puguem gaudir (Gratuitament!!!) de bons concerts a la nostra ciutat. Per cert abans de que m’embali amb el tema musical, només dir que hi ha un parell de locals, el Voilà! (cafè-teatre amb música en directe de fons) i La Peixera (El lloc del que tothom parla, fins i tot abans de que obrin) que prometen revolucionar una miqueta el panorama de la música en directe a la ciutat de Manresa.
.

Crec que des de els anys setanta amb Pegasus i tots aquells grups de garatge que intentaven adaptar a l’espanyol les lletres dels Beatles, Stones i els Kinks, que la comarca no vivia un moment tant dolç. Musicalment parlant. Tot això ho dedueixo pel que m’han explicat la gent que en va formar part. Els noranta varen ser molt borrosos i confusos. Molt Punk i rasca rasca. Granja Troi i concerts a la Pista Castell. Ara gent com: Croma, Clepton, Lessness, Les Aus, Grip, Progecte Bu, The Missing Leech o l'Albert Palomar i les seves Catximbes, per posar alguns noms, són el pal de paller de la música feta a la nostra ciutat. Musiques que a través del networking s’han pogut sentir a Nova Zelanda (The Missing Leech), de la costa est a l’oest dels Estats Units (Arna Sala i els seus múltiples grups: Omega 5, The Cheese, Les Aus...) o en tota una colla de festivals de música antiga que es fan al primer món de la mà d’en Lluis Coll i el seu corneto (el meu últim descobriment)
.

I Fins aquí la primera part de la meva dissertació sobre l’escena manresana, desordenada, inacabada i sense conclusions. Ja m’he desfugat prou fins ara. Un altre dia us parlaré sobre la Revista Q, en Toni Ferrer, la casa de la música, el projecte Càndida, el crític musicòleg refresca goles i conta rondalles, el cinceclub, en Roxes, Grafficants, la programació del Kursaal, el Kovent.0, petites coses que també fan, per moments, que la vida no sigui tan monòtona i avorrida.
.

Gràcies per arribar fins al final.